30/01/2011

NEW TECH: Facebook versus Internet


En un contexto en que los gobiernos hacen lo posible por atraer 'punto com' hacia sus países y los internautas tendemos a enterrar bajo la alfombra de la gratuidad nuestro sentido crítico respecto los objetivos reales de los servicios online, comienzan a despuntar proyectos el futuro de los cuales condiciona la sostenibilidad de las estructuras sociales y económicas actuales. Facebook es un ejemplo. En un mundo globalizado... ¿En manos de quien está preveer y limitar estos escenarios futuros?

Ya hace tiempo que de ‘Facebook’ se habla mucho, pero los últimos meses todavía más. La película 'La Red Social' de David Fincher ha contribuido a que incluso gente que no se ha conectado nunca a internet hable y se interese. Paralelamente a esta eclosión mediática, Facebook ha experimentado en 2010 un crecimiento brutal que lo ha llevado a superar los 500M de usuarios y superar por primera vez en tráfico al gigante Google. El mundo empresarial y financiero no escapa al poder de seducción de la Red Social. Inversores, Business Angels y compañías de Venture Capital suspiran por ser ‘agregados’ por Mark Zuckerberg y cada vez son más las empresas que abren páginas, que exportan sus modelos de negocio dentro de la Red Social y los desarrolladores que generan aplicaciones específicas; juegos, encuestas e iniciativas 'freakies' pero también aplicaciones de e-commerce, formas de pago e incluso herramientas para hacer campaña política. Es decir, que tanto la tecnología como el contenido parecen haber emprendido un éxodo a las entrañas de la red, parecido a lo que hace 30 años empezó a suceder desde los soportes tradicionales hacia internet.

Google entretanto, mueve sus fichas comprando Start-up's a diestro y siniestro y mejorando la tecnología de un buscador que, visto Facebook, empieza a parecer una herramienta caduca y anacrónica. Hasta hay quien dice que ya tienen proyectada su propia red social. En cierto modo recuerda a los movimientos que Microsoft, el otro gigante pretérito al que Google desbancó, acumula en los últimos años en sus múltiples y estériles intentos de contrarestar a los nuevos 'gallitos' de la tecnología de internet; Bing vs. Google, Soapbox vs. Youtube, Encarta vs. Wikipedia... y en el correo electrónico, donde parecía que mantendría la hegemonía con Hotmail, van los de la f minúscula y anuncian que revolucionarán la mensajería online con un irresistible juguete nuevo.

En el baile digital aun hay unos cuantos bailarines en la pista; Google's, Amazon's, Yahoo's, Microsoft's y outsiders como los Wikivaris de turno, pero cada vez son menos y más gordos. Son habas contadas y la chica guapa -el usuario-, empieza a no poder escoger con quien bailar. El gran capital, el que impulsa proyectos y fagocita brotes verdes, no es amigo de la competencia. Los grandes negocios se hacen en mesas con pocas sillas y los valores de  internet, no nos engañemos, no atraen tanto como una larga cola de ceros en la cuenta corriente.


La gran batalla en internet se libra ahora, como en cierta manera se ha librado siempre, en atraer contenidos. Donde esté el 'qué', estará el 'quién' y donde esté el 'quién' estará el dios dólar. La gran diferencia es que si desde el bautismo de las tres W's los contenidos se movían de unas páginas a otras dentro de un espacio libre y común, público al fin y al cabo, ahora fluyen decididos dentro de unas memorias de titularidad privada, los servidores de Facebook. No hace falta explicar que supone esto. La pregunta es que como utilizará Facebook tamaño legado, con semejante poder? ¿Mantendrá la gratuidad del servicio para siempre? ¿Cobrará un precio por gestionar la inmensa plataforma en que tanta gente se relaciona y lleva a cabo su trabajo? ¿Qué pasará con los valores que propugnaba la supuesta revolución digital? En un mundo globalizado, en manos de quien está preveer y limitar estos escenarios futuros?

Hace unos meses cuando leía las noticias que tal fondo o tal empresa de capital riesgo habían entrado en Facebook me preguntaba como esperaban rentabilizar su inversión. Meses más tarde llegaban los Ad de Facebook, sus propios anuncios de pago. Pero esto no es más que el principio. Hace una semana estrenaba Smart Phone, lo encendí y en el apartado de conexión a la red había dos iconos bien diferenciados: Internet y Facebook.

16/01/2011

NEW TECH: Facebook versus Internet

En un context en que els governs fan mans i mànigues per atreure 'punt com' als seus països i els internautes tendim a soterrar sota la catifa de la gratuïtat el nostre sentit crític respecte els objectius reals dels serveis online, comencen a despuntar projectes el futur dels quals condicionen la sostenibilitat de les estructures socials i econòmiques actuals. Facebook n'és un exemple. En un món globalitzat, en mans de qui està preveure i limitar aquests escenaris futurs?



Ja fa temps que de ‘facebook’ se’n parla molt, però els darres mesos encara més. La pel·lícula 'La Xarxa Social' de David Fincher ha contribuït a que fins i tot gent que no s'ha connectat mai a internet en parli i s'interesi. Paral·lelament a aquesta eclosió mediàtica, Facebook ha experimentat el 2010 un creixement brutal que l'ha portat a superar els 500M d'usuaris i superar per primer cop en tràfic al gegant Google. El món empresarial i financer no escapa al poder de seducció de la Xarxa Social. Inversors, Business Angels i companyies de Venture Capital sospiren per ser ‘agregats’ per Mark Zuckerberg i cada cop són més les empreses que obren pàgines, que exporten els seus models de negoci dins la Xarxa Social i els desenvolupadors que generen aplicacions específiques; jocs, enquestes i iniciatives 'freakies' pero també aplicacions d'e-commerce, formes de pagament i fins i tot eïnes per fer campanya política. És a dir, que tant la tecnologia con el contingut sembla haver empès un èxode a les entranyes de la xarxa, semblant al que fa 30 anys va començar a fer des del mòn tangible a internet.


Google entretant, mou les seves fitxes comprant Start-up's a tort i dret i  millorant la seva tecnologia per un cercador que, vist Facebook, sembla ja una eïna caduca i anacrònica. Fins i tot i ha qui diu que ja tenen projectada la seva pròpia xarxa social. En certa manera recorda els moviments que Microsoft, l'altre gegant pretèrit al que Google va desbancar, porta fent els darrers anys amb estèrils intents de contrarestar els nous 'gallets' de la tecnologia d'internet; Bing vs. Google, Soapbox vs. Youtube, Encarta vs. Wikipedia... i en el correu electrònic, on sembla que mantenen la hegemonia amb Hotmail, van els de la f minúscula i anuncien que revolucionaran la missatgeria online amb una irresistible joguina nova.

Al ball digital encara hi ha uns quants ballarins a la pista; Google's, Amazon's, Yahoo's, Microsoft's i outsiders com els Wikivaris de torn, però cada cop són menys i més grossos. Són fabes comptades i la noia guapa, l'usuari, comença a no poder escollir amb qui ballar. El gran capital, el que impulsa projectes i fagocita brots verds, no és amic de la competència. Els grans negocis es fan en taules amb poques cadires i els valors d'internet, no ens enganyem, no atreuen tant com una cua llarga de zeros al compte corrent.

La gran batalla a internet es lliure ara, com en certa manera s'ha lliurat sempre, en atreure continguts. On estigui el 'què', estarà el 'qui' i on estigui el 'qui' estarà el dèu dòlar. La gran diferència és que si des del baptisme de les tres W's els continguts es movien d'unes pàgines a d'altres dins un espai lliure i comú, públic al cap de vall, ara flueixen decidits dins d'unes memòries de titularitat privada, els servidors de facebook. No cal explicar que suposa això. La pregunta és que en farà facebook d'aquest inmens llegat, d'aquest inmens poder? Mantindrà gratuït per sempre més el servei? Cobrarà un preu per gestionar la inmensa plataforma en que tanta gent es rel·laciona i dur a terme la seva feïna? Què pasarà amb els valors que propugnava la suposada revolució digital? En un món globalitzat, en mans de qui està preveure i limitar aquests escenaris futurs?

Fa uns mesos quan llegia les notícies que tal fons o tal empresa de capital risc havien entrat a Facebook em preguntava com esperaven rendibilitzar la seva inversió. Mesos més tard arribaven els Ad de Facebook, els seus propis anuncis de pagament. Però això no és més que el principi. Fa una setmana estrenava Smart Phone, el vaig encendre i a l'apartat de connexió a la xarxa hi havia dos icones ben diferenciades: Internet i Facebook.







10/01/2011

CULTURA: También la lluvia, tres círculos concéntricos

Yuka, agua en Quechua. Una metáfora de lo que es esencial, que acompaña todo el fluir de la última película de Icíar Bollaín.

‘También la lluvia’ es en primera instancia el relato de un rodaje sobre la conquista de América por parte de la Corona Española y en términos universales, una reflexión sobre la difícil paridad entre la ambición y la dignidad, escenificadas en este caso en las figuras de Colón y de algunos miembros de la iglesia que,  como Bartolomé de las Casas, se opusieron a las brutales prácticas de sus compatriotas.

Bollaín mantiene su preocupación por contenidos comprometidos, en una película que podría ser prima hermana del ‘El Jardinero Fiel’ de Fernando Meirelles, y en la línea de directores como Fernando León de Aranoa o Ken Loach. No en vano el guionista de ‘También la lluvia’ es un habitual de las películas del inglés.  

La disposición argumental parte de la decisión del productor del documental, interpretado por un Luis Tosar muy Luis Tosar, de localizar el rodaje en Cochabamba, una pequeña ciudad de Bolivia donde está a punto de estallar una rebelión social. La privatización del agua que el gobierno local pretende, amenaza con complicar aun más la vida de la población, cuyos recursos están roídos hasta la médula.

En medio de este torrente de lucha por la dignidad, la historia nos muestra como los miembros del equipo de rodaje tratan de llevar a buen puerto el proyecto, a contracorriente de las diferencias culturales con los colaboradores nativos, las discrepancias internas del equipo y el espejo moral al que ven sometidas sus ambiciones.  

El avance del relato nos va ofreciendo continuas analogías entre la explotación que sufrieron en sus carnes los nativos del siglo XVI y la que hoy en día siguen sufriendo gran parte de los habitantes del altiplano andino. En 'También la lluvia', el agua rinde cuentas al oro, de la misma forma que en el pasado el indígena colombino vió arrebatada su propia alma.

Uno de los méritos de ‘También la lluvia’ es aproximar una historia tantas veces repetida como la invasión de América, desde la expresividad de la mirada de un operario indígena perdido en un segundo plano. O lograr resumir en un diálogo de apenas un minuto las diferentes sensibilidades del Homo Occidentalis, frente a la situaciones de explotación e injusticia social. En este sentido, el metraje de Bollaín corre a un ritmo muy intenso, tanto en lo narrativo como en lo emocional.

‘También la lluvia’ es por tanto, una serie de círculos argumentales concéntricos. El productor del documental paga ‘two fucked dolars’ por día de trabajo a los indios del casting, de igual forma que Colón mandaba cortar un brazo al esclavo que no lograba encontrar suficiente oro en el río. No obstante existe un tercer círculo concéntrico: ¿Cuánto habrán cobrado los figurantes reales de la película?.

Ya ves, las alabardas del siglo de oro apuntan amenazantes nuevos objetivos; nuestra consciencia como espectador contemporáneo. Gran película.


OPINIÓ: Hola de nou

Tal dia com avui fa quinze anys em trobava igual que ara, esgarrapant a la son les primeres línies d’un projecte que aleshores, igual que ara, no sabia on aniria a parar.

En aquella ocasió tenia 18 anys, era nominalment un estudiant i com a la majoria de companys amb els que ens vam endinsar en aquesta aventura, em mobilitzava la il·lusió de crear una revista i experimentar amb la crítica, la creació i la exposició de les nostres idees.

Aquell projecte es va dir Marges Barcelona. Van ser 6 anys escrivint, cercant publicitat i anant als espectacles de gorra, perque no dir-ho. 0 ajudes i 36 edicions autofinançades d’una revista independent (fancine no ens agradava dir-li) possant a prova una certa manera d’entendre la cultura i tractant de vestir la inocència de sentit crític.

Anys després, estic segur que per tots els que d’una manera o altra van participar del projecte, Marges va ser una experiència iniciàtica de magnífic record i consequències. La vida ens ha dut per camins diferents. Alguns han perseverat en les seves vocacions i d’altres n’han descobert de noves. Jo he anat desfilant per la vessant de la publicitat, el marketing, la comunicació, i, finalment, Internet. Un món que va  trigar a seduïr-me però al que fa uns anys m’he rendit personal i profesionalment.

Durant aquest temps han estat innombrables les vegades que he pensat a tornar a agafar ‘la ploma’ i moltes vegades he desistit. No ha estat fins fa poc que he sentit el desig de reconectar amb aquesta vocació i aquest cop no he volgut deixar pasar més temps sense tornar a 'tacar' pàgines. M’il·lusiona tornar a sortir a trobar idees que després em calgui ordenar, imaginar-me lectors a qui dirigir-me i sobretot poder-ho fer sense cap tipus de condicionant comercial o empresarial. Escriure per a mi mateix, i si compto amb el privilegi de que gent com tu segueixi aquest espai, això ja serà la major recompensa.

La única estratègia per aquest blog serà doncs la improvització, i les meves úniques eïnes la sinceritat i el QWERTY. La finalitat: oferir un punt de vista sobre la oferta cultural que se’m creuï pel camí. Cinema, art, literatura, música, teatre, etc però també reflexions polítiques, socials i, en general vivencials, que no tot ha de ser tant fácil!

No pretenc inventar pa amb oli, ni aspiro a apadrinar cap nova tendència, però sí em proposo que en un context de saturació informativa, culte a la nota de premsa i endogamia crítica, pugui fer una petita aportació original amb formes i colors propis. Confio que superat el desentrenament inicial, el temps ajudarà a fer brollar la emoció d’aquest cibercaledoscopi.

Benviguts!